TEMES DE LITERATURA CONTEMPORÀNIA

Francesca Sastre Munar

Memòria i resistència, a partir del trauma

 

En aquest assaig analitz el rol d’identitat, memòria i resistència  davant la violència institucional  contra les dones, a partir de dues obres literàries Hierba, de Gendry Kim Keum Suk (2019)i Pechos y Huevos, (2019),de Mieko Kawakami . Dos exemples molt diferents de com el testimoniatge i la resistència actuen com a estratègies de denúncia de la violència institucional que s’exerceix i de com,   mitjançant la literatura,  es visibilitzen polítiques d’opressió que posen en qüestió la idea de progrés.

Tot i que les dues obres a comparar pertanyen a realitats diferents, exploram la crítica que aquestes obres presenten de l’hegemonia de l’heteronormativisme i com la memòria del passat i el testimoniatge del present poden confluir per denunciar la visió patriarcal que genera violències que s’intenten invisibilitzar o minimitzar. També, intent analitzar si aquests testimonis es presenten con una eina a canviar el futur, contribuint a conscienciar sobre la necessitat de respectar els drets humans i de denunciar les opressions, i les desigualtats, no només en temps de crisi com és una guerra, sinó també en moments de prosperitat econòmica. Per tant, observ com la memòria individual passa a ser la memòria col.lectiva.

Vull abordar aquesta anàlisi des d’un punt de vista ampli.  La vehiculació d’aquests testimonis també comporten una mostra de com interactuen distints eixos d’opressió, dominació i discriminació, com ara el gènere, la sexualitat, la classe o la pertinença ètnica, en allò que es defineix com  la mirada interseccional (Crenshaw, 1989).

 

L’impacte (què). El context.

A “Hierba” es recull el testimoni real de Lee Ok-Sun, una dona coreana que durant la Guerra del Pacífic va ser explotada sexualment per l’exèrcit imperial japonès.

L’autora de Hierba, Gendry-Kim tracta de la recuperació de la identitat i de la dignitat després d’una experiència traumàtica, a través del testimoni d’una supervivent. Mieko Kawakami, a Pechos y Huevos, en canvi,   aborda  des d’una perspectiva feminista l’ètica de la reproducció en el context del Japó contemporani, que manté uns patrons discriminadors de la dona malgrat la imatge de prosperitat i modernitat que projecta.

A partir dels testimoni i  diàlegs amb  diferents personatges de ficció planteja situacions  d’opressió i de resistència en una societat encara patriarcal  i tradicional, que es qüestiona aquests valors. Tot i la distància temàtica i formal, tant l’obra de Hierba com Pechos Y Huevos, es poden veure com exemples de resistència a l’opressió, que ens interroguen des del passat i que fan visibles en el present qüestions que afecten a les dones.  I precisament, aquesta distància en el temps i en el fets relatats ens serveix per veure com des de punts de vista molt distants es poden copsar distintes formes de violència.

 

Com es representen els testimonis de violència

 

En el cas de Hierba, l’autora recull el testimoni real  d’una anciana  coreana que          en forma d’entrevista dibuixa els records de Lee Ok-Sun, una de les anomenades “dones consol”, eufemisme que utilitzava l’exèrcit japonès per designar les prop de 200 mil dones que varen ser obligades a prostituïr-se  durant l’expansió colonial del Japó Imperial de la Guerra del Pacífic (1937-1945. La protagonista del llibre de Keum Suk és una dona anciana,  que ha aconseguit tornar a Corea gràcies a un programa d’ajuda per a aquestes víctimes.  Després de múltiples negociacions entre els governs de Corea i el Japó per arribar a un acord de compensació per a les brutalitats comeses en el passat, la protagonista continua reclamant un reconeixement reivindicant un lloc en aquestes negociacions on no se‘ls ha tengut en compte. La memòria i la denúncia de la protagonista és sobre la violència física patida, però també la violència simbòlica i institucional. En el llibre es reflecteixen les dificultats per expressar la pròpia experiència, el trauma posterior i la marginació que varen patir per part dels seus familiars i la societat coreana, anys després. A partir dels anys setanta, la denúncia de com els governs els han exclòs de les negociacions que ha tengut més en compte els aspectes econòmics més que no els morals ha creat un debat en la societat coreana i també ha tensat les relacions diplomàtiques amb els estats, que han reivindicat la memòria d’aquest fet, amb el govern japonès. A partir dels anys setanta,  s’inicia una presa de consciència sobre la violència contra la dona  que fa que es crein entitats que denuncien els efectes de la colonització de Corea per part del Japó, coincidint amb els moviments nacionalistes de Corea i també amb la proliferació d’estudis i testimonis de les principals catàstrofes del segle XX , com apunta A. Huyssen, a partir de l’Holocaust.

“Memory discourses of a new kind first emerged in the West after the 1960s in the wake of decolonization and the new social movements and their search for alternative and revisionist histories.” Huyssen, A (2002)

 

 

 

 

Memòria i trauma

El testimoni de la víctima constitueix la font essencial en aquesta reconstrucció del passat que trobam a Hierba.  El relat en primera persona es converteix en el suport de la memòria. Però, com indica Beatriz Sarlo,(2005) aquesta memòria defuig del caràcter individual per fer de portaveu de totes les víctimes silenciades.

“ No obstante, es importante considerar que su carácter autoreferencial no permite ser sometido a las reglas críticas de otros discursos referenciales: “(el testimonio) no puede representar todo lo que la experiencia fue para el sujeto, porque se trata de una ´materia prima´ donde el sujeto testigo es menos importante que los efectos morales de su discurso. No es el sujeto el que se restaura a sí mismo en el testimonio del campo, sino una dimensión colectiva que, por oposición y por imperativo moral, se desprende de lo que el testimonio transmite” (Beatriz Sarlo, 2005) Tiempo Pasado. Cultura de la Memoria y Giro Subjetivo. Siglo XXI. Buenos Aires.

Coincidint amb A. Huyssman(2002), cal analitzar com aquesta por i perill d’oblit conviu amb estratègies de supervivència de commemoració pública i privada. El gir cap a la memòria està subliminalment dinamitzat pel desig d’ancoratge de nosaltres mateixos en un món caracteritzat per una creixent inestabilitat del temps i la fractura de l’espai habitat. En el cas de Hierba, l’edat avançada de la protagonista no li impedeix seguir denunciant els abusos del passat, el no-oblit, la resistència. La por a desaparèixer i ser invisibilitzat, denunciant la violència estructural, estipulada per Johan Galtung (1969) i que fa que la jerarquia jugui un rol que perjudica els més febles, en comptes de protegir-los. I la memòria es revindica també davant la violència simbòlica que exercexien les pròpies famílies que varen marginar les protagonistes, estigmatitzant-les, culpabilitzant-les de la seva situació. Pel fet de ser una novel.la gràfica, a les escenes hi ha un muntatge entre passat i present

En els diàlegs a l’obra Pechos Y Huevos, hi ha el trasfons dels abusos sexuals, la figura del pare agressor sobre un personatges de la novel.la que qüestiona el dret a no perpetuar en els fills aquest trauma que pot ser intergeneracional.  De fet per a les víctimes de les violacions dels drets humans,  la violència no és un fet que es recordi només del passat, sinò que segueix formant part del present. És una crítica a la violència que es genera en l’entorn familiar, l’abús que marca i que fa que hagis de cercar l’equilibri entre acceptar o resistir. Tant el personatge de Pechos y Huevos, com la protagonista de Hierba, mantenen un bloqueig emocional per establir noves relacions, per mostrar confiança amb l’entorn. Només els exemples de sororitat semblen rompre l’aïllament i les mancances d’aquest bloqueig.

Conclusions

La reparació individual i comunitària inclou la construcció de memòries. Compartir amb els altres les experiències traumàtiques, el testimoniatge, és una condició necessària per a donar sentit a la pròpia existència i a la comunitat social. En el cas dels personatges de les dues novel.les que hem analitzat, la sensació de ser restituïts és evident en el cas de Hierba, a Pechos y Huevos, és el testimoni d’un dels personatges que posa en relleu les violències sexuals en la família, en un entorn convencional on es manifesta la brutalitat.

Les experiències traumàtiques, invisibilitzades, silenciades o encobertes, no s’inscriuen de forma natural en la consciència social i el registre històric. És necessari obrir ponts perquè les memòries marginades i els testimonis reprimits puguin expressar-se i ser finalment escoltats perquè es reconegui amb empatia el seu sofriment. (A. Assmann 2014, 95). En aquest sentit, la narrativa ofereix un marc idoni per desencapsular la memòria o el testimoni, sigui a través de la ficció o de la no-ficció, no només com a divulgació del passat, sinó també com a promotores d’intervencions socials i polítiques.

Com senyala López Petdzoldt, “la literatura implica el probar experimentalmente saberes de vida, y también el resultado de este experimento vuelve a producir un nuevo saber de la vida y en la vida. La literatura siempre transmite un saber específico de cómo se vive o cómo se podría vivir y, por ende, también un saber de cómo no se puede (sobre)vivir . Y sobre cómo se rememora y cómo se tiene que rememorar para sobrevivir.”

 

Bibliografia

 

Gendry-Kim Keum Seuk.(2019) Hierba. Barcelona Reservoir Books

Kawakami, Mieko.(2019) Pechos y Huevos. Barcelona. Seix Barral

López Petdzoldt, Bruno (2022).Recordar para perdurar. La participación del cine en la reparación de experiencias traumáticas. Guadalajara y Bielefeld: Universidad de Guadalajara/CALAS/Bielefeld University Press.

 

Assman, (2010) “Communicative and Cultural Memory”. En A Companion to Cultural Memory Studies, editad o por Astrid Erll y Ansgar Nünning, 109-118. Berlín/Nueva York: Walter de Gruyter.

 

Huyssen, Andreas (2000) Present  Pasts: Media, Politics.Pulbic Culture. Columbia Unicersity.